932 041 041

ca

L'actualitat del Grup FGC 

El Blog

Pepe Rubio: L'evolució de l'esquí en 60 anys lliscant

Té 71 anys, que l'abril de 2019 seran 72. Puja a esquiar cada dia i l'únic requisit és que hi hagi neu i un remuntador obert. En voleu saber més sobre ell?

Va néixer a la Val d’Aran. Es va criar entre Salardú i Baqueira, on ja esquiava amb 6 o 7 anys, quan encara faltaven uns 9 o 10 anys perquè s’hi instal·lés el primer remuntador de l’Aran. Allà va estar en un equip de promeses des d'on va ingressar a l’equip català i després a l’espanyol, coincidint en aquella darrera etapa amb en Paquito Fernández Ochoa.


La seva primera carrera va ser a Núria quan tenia 13 anys, per participar en els Campionats de Catalunya. En complir els 15 anys ho va deixa estar. El seu pare els va dir que no hi havia recursos per a tots dos germans, que només podia continuar un. Ell va decidir donar pas al germà petit. Quan va fer els 17 anys va entrar a treballar a Baqueira com a pister.


L’any 1967 s’obria Llessuí i Pepe Rubio hi començà a treballar a l’escola d’esquí, com a professor i com a entrenador, i més tard com a director. I aquí hi serà fins que l’estació tanca definitivament l’abril de 1987, coincidint amb l’obertura de l’estació de Port Ainé. Va ser el moment de tornar als orígens i es va desplaçar de nou a Baqueira per treballar-hi per un període 2 anys, passats els quals torna al Pallars per treballar a l’escola d’esquí de Port Ainé.

 

El passat 14 de desembre en Pep Rubio va estar esquiant amb nosaltres, i entre esquiada i esquiada, i trajectes de telecadira per conversar tranquil·lament, ens va explicar com ha viscut aquests 70 anys a l'entorn de la neu i l'esquí.

esquiadores llessuí

Grup d'esquiadors al 1967 a l'estació, ja tancada, de Llessuí. Extret de Nevasport

 

L’evolució del material d’esquí



Més de 60 anys lliscant sobre la neu són també la millor manera d’experimentar els canvis en el material d’esquí. Per Pepe Rubio aquest és el canvi que possiblement més ha notat en aquests anys.


“Això sí, no és el mateix practicar un esquí turístic, que ha canviat moltíssim, que un equip de competició, en el qual “pràcticament no ha canviat” explica en Pepe. En aquesta qüestió recorda que “l’angulació es continua fent ara igual que es fa 30 anys enrere”.

En Pepe ens fa algunes observacions sobre l’evolució del material i l’aprenentatge, en el sentit que “els clients, avui, aprenen més de pressa que abans perquè, d’entrada, l’esquí és més curt, i més ample també, i això el fa de més bon dominar”. “O per exemple -argumenta- amb els nous esquís fora-pista és molt fàcil sortir de pistes, ja no has de trencar la neu per esquiar-la, ara hi flotes. Però si a aquests esquiadors els dónes un esquí convencional, no et sabrien esquiar com ho fèiem nosaltres”.

Esquiador Llessuí

Esquiador amb esquís convencionals a l'estació de Llessuí. Extret de Nevasport

 

Els clients i els professors també han canviat

Un altre dels canvis importants en el món de la neu al Pallars és dels clients i professors de les escoles d’esquí. Mentre remuntem pel telecadira Jet Cim, en Pep ens explica i recorda que “els clients d’avui són més exigents que els de fa 40 anys i possiblement hi ha més distància entre el professor i l’alumne, fins i tot en alguns casos, encara que puntuals, hi ha poc respecte”. I fa un matís:“però una cosa que no ha canviat és la procedència, que en general és un client de Catalunya, o de zones força properes”.

Però també hi afegeix una observació: “Si el client ha canviat la seva actitud” això potser també ve motivat perquè “el professor d’esquí ara ho té més fàcil”. Rubio creu que això és així perquè l’escola avui funciona com una empresa on tot està molt ben organitzat i es funciona amb una organització piramidal que abans no era així.

Un dels perquès d’aquesta situació actual, argumenta, és que “avui un professor no ha d’anar a buscar el client, arriba a l’oficina i ja el té a disposició, gairebé no se l’ha de treballar. Això no vol dir que no ho faci bé, al contrari, estan molt ben formats, però abans un professor possiblement tenia més necessitat de diners i això es notava”.

 

El negoci de l’esquí ha canviat?

 

Còmodament asseguts en una de les cadires del Jet Cim, i mentre remuntem metres a velocitat de desembragable, li demanem la seva opinió sobre el negoci de l’esquí. Amb l'experiència que li donen els seus anys a pistes és segur que en té una opinió ben formada al respecte.

Rubio creu que, en el fons, el negoci de l’esquí tampoc ha canviat tant com podria semblar, i aquesta és una afirmació que apuntala amb l’argument que “hi continues tenint les botigues d’esquí, de venda, lloguer, els restaurants, els hotels, les escoles, etc”. Fa una breu pausa amb silenci i arrenca de nou: “Altra qüestió deuen ser els models de negoci i marges que tenen avui tots aquests negocis”.

El Pepe Rubio i la seva passió per la neu i l’esquí

Mentre esquiem per Port Ainé fem algunes parades en les quals aprofito per preguntar-li sobre alguns aspectes de la seva vida més personal. "El millor de la meva vida ha estat la llibertat amb la qual ho he viscut. Quan arribava l’hivern deixava la feina de l’estiu i de dret a la neu. Quan arribava un nou estiu m’espavilava i em buscava una altra feina. Sempre vaig tenir clar a on volia treballar quan arribava el fred i la neu. M’era igual estar treballant a una companyia com Fecsa, a l’estiu, i que em podien mantenir la feina per a l’hivern. Jo tenia clar que quan hi havia l’opció de treballar a la neu, hi anava. I ja està, sense pensar-m’hi gaire més”.

Sobre aquesta qüestió hi va afegir aquesta reflexió: “Suposo que el fet de no tenir fills també hi ha tingut a veure. Però mira, porto un marcapassos, una vàlvula a l’artèria, operat de les hèrnies, costelles trencades de quan se’m va tirar a sobre una esquiadora i he passat un càncer de coll, però he continuat esquiant”.

Li demano quin és l’aspecte que menys li ha agradat de la seva vida com a esquiador, qüestió a la qual em va confessar que “sempre he treballat moltíssim per arribar a final de mes. També vaig tenir una època molt dolenta amb l’alcohol. Va ser curiós, perquè jo era una persona sana que ni fumava ni bebia, no tenia grans despeses, però en arribar al Pallars vaig tenir una mala època, encara que va ser curta. Però no em penedeixo de res, i el cert és que he après moltíssim de la vida des del meu vessant d’esquiador”.

Li demano per moments que recordi haver viscut amb molta intensitat a Port Ainé. M’explica que un dia que va tenir una discussió a l’escola d’esquí, per qüestions d’ordre i funcionament intern amb la “jefa” del moment a l’escola. Va ser una discussió que el va marcar molt i que la recorda especialment perquè “aquell dia vaig marxar molt disgustat”.

I també li demanem pel pitjor record de tots aquests anys a la neu. “Va ser el dia que vam perdre en Quike, un professor xilè d’esquí. Era un dia de boira, neu i vent molt dur, mai més ho he tornat a veure. Feia molt fred i la gent quedava extraviada i gelada per les pistes. Vam sortir els professors a buscar la gent i ens vam distribuir per les pistes. Ho vam passar molt malament. Recordo arribar a la caseta de l’escola i agenollar-me i donar les gràcies per haver-nos-en sortit, jo i les noies que m’acompanyaven. I mira que jo no hi crec en això dels capellans. Quan tots vam tornar a l’escola faltava en Quique. Ens vam pensar que ell havia arribat abans que els altres i que hauria marxat. El cert és que encara no entenem com va anar, però el cas és que es va sortir del perímetre de l’estació per la banda sud de l’Orri, en lloc de fer-ho per Bellavista va sortir per Vilamur. Encara no sabem com, perquè per fer-ho es devia passar la corda que limitava el perímetre de l’estació. No ho devia veure, o devia estar enterrada. Allò és una banda sud on es formen cornises pel vent. Es va trencar la cornisa i va quedar sota l’allau de neu”.


I el canvi climàtic?

Segur que amb 70 anys de vida repartits entre el Pallars i l’Aran alguna opinió en deu tenir sobre el clima. Sobre aquest tema em va comentar que “sobretot he notat canvis en els darrers 10 o 15 anys cap aquí. Les nevades importants que hi havia quan s’apropava la primavera han anat a la baixa. I ara, quan neva, la neu no aguanta com abans, desapareix amb més rapidesa. Que també és veritat que avui mateix estem esquiant perquè tenim canons, perquè si no, ni aquí ni a pràcticament cap estació. Però deixa’m que et digui que, abans, moltes temporades no començaven fins a Nadal, o fins i tot per Reis”.

Un dels records intensos de la seva joventut i vinculada a la meteorologia va ser un any quan era petit, a Salardú: “Recordo entrar a Missa del Gall en sec i sortir amb un més d’un pam de neu. I recordo alguna vegada haver sortit de casa des del primer pis de tanta neu que hi havia. Tot això ja no he vist més”.

La passió per la neu del Pallars

Acabada la conversa amb en Pepe entre esquís i telecadires, entrem al restaurant de Port Ainé per conversar més plàcidament asseguts en una taula.



Li demano per les possibles diferències entre l’Aran i el Pallars. M’explica, sense dubtar-ne gaire, que “els aranesos s’han adaptat molt bé al que tenen, tots s’impliquen, encara que per l’esquena potser es critiquin els uns als altres, però després tots van a l’una. En canvi, als Pallars, la gent ha anat més a la seva. En això hi he vist una altra mentalitat diferent entre les dues valls. Això no impedeix que la passió per la neu al Pallars sigui molt gran. Mira, quan vaig arribar al Pallars només hi havia un club d’esquí, el de la Pobla de Segur. Tenia més de 1.000 socis en un poble que només tenia 3.000 habitants. A quants llocs ho veuràs això?”



Li demano si s’havia plantejat mai canviar d’ofici. “No, això mai. He entrenat a moltíssima gent, i sé que alguns deien que jo tenia mal caràcter, ha, ha ha! Però mira, encara em continuen venint a saludar”.



Centrem part de la conversa més distesa tot parlant, o potser millor dit, filosofant, d’alguns aspectes de Port Ainé que es podrien millorar. Entre altres qüestions, acabem parlant d'un tema recurrent com els accessos, dels remuntadors  i fins i tot ens deixem anar per recuperar i recordar el vell projecte del telecabina que s’havia plantejat fer enllaçar Port Ainé amb Rialp. Parlem de la situació de l'esquí a casa nostra en contrast amb els països del centre i nord del continent. I de la situació general de les estacions d'esquí del Pirineu. Comentem sobre pistes que per a ell tenen un atractiu especial, com ara l’Obaga (ara batejada com a Josep Messegué) o la pista de l’Estadi.


L'estona passa ràpid i quan el rellotge marca les dues de la tarda en Pepe em diu que ha de marxar, que no em pot dedicar més estona perquè que la seva dona l’espera per dinar. I que va tard, que encara ha de passar a fer una compra abans d’arribar a casa.

No tenim clar cap dels dos si ens ha quedat alguna cosa pendent per preguntar o comentar, però sabem que si fos així, això té fàcil solució. “No et preocupi’s -em diu- com que demà sé que puges a Port Ainé, si falta res aquí em trobaràs”.

“Doncs Pepe, no em podies donar millor resposta per reflexar de la forma més clara i concisa com és la teva vida en una sola frase: Demà, ens veiem pistes”.

 

Entrevista d'Ivan Sanz

 

Gener 02, 2019
Altres webs del Grup FGC
Top
x
Les meves reserves
Introdueixi el número de localitzador i l'email per consultar la seva reserva i poder cancelar-la o modificar-la.