Encara m´en recordo del primer cop que vaig pujar al Pic de l´Infern, a l´adolescència, en una de les primeres sortides que feiem amb els amics, sols, sense cap adult. Només el fet de sortir sols ja ens provocava un gran rebombori a la panxa , preparant la motxilla per no deixar-nos res, estudiant l´itinerari, possibles alternatives, la meteo..... i a més a més el nom del cim, l´Infern!, no convidava a la tranquilitat. Després com molts altres cops el nervi deixava pas a la diversió i la satisfacció.

Uns quants anys després quan he de fer una sortida a l´Infern amb algú encara noto aquell pessigolleig previ a les primeres hores de marxa .......... a veure si anem a bon ritme, a veure si el dia aguanta, com estarà la neu a la part final, etc. No és que sigui difícil sinó que és llarg en distància i horari i aquesta època amb neu dura potser una mica més complicat que normalment.

Avui he anat amb en Toni que camina molt bé, i té una bona capacitat d'aprenentatge, per aixó ens hem decidit a anar-hi pel carener de Pic del´Àliga, Fontnegra, Arques, coll de Noucreus, és una mica més llarg però compensa per les vistes matutines de les valls del voltant. Després sense deixar la carena hem continuat al sinuós fil cap a coll de Carançà, Cims de la vaca, i l’Infern.