Els orígens de Vallter cal buscar-los a finals de la dècada dels anys 60, moment en què es començaven a projectar i construir altres centres d’esquí al Pirineu. Fou l’empresari camprodoní Josep Pujol Aulí (1933-2005) qui va encapçalar el projecte.
L’estiu de 1968 es va constituir la societat Vallter S.A., i a partir d’aquí es començaren les gestions per a la construcció de la carretera, les instal·lacions i les negociacions amb l’Ajuntament de Setcases, propietari dels terrenys, per a la concessió de la muntanya en règim de lloguer. Tràmits, gestions i viatges a Madrid que finalment van concloure l’agost de 1974 amb l’inici dels treballs a la carretera d’accés a l’estació.
El primer teleesquí, el Morens I, es va acabar d’instal·lar el desembre de 1974. L’estació es va obrir atenent als visitants des d’una caseta de ferro “típica” de les que es feien servir per a les obres. Una part de la caseta era magatzem i garatge i l’altra part feia les funcions de “restaurant” i, a la vegada, d’oficina d’atenció als clients. El mes de febrer de 1975 es va enllestir un altre teleesquí, el Barquins I, i amb aquesta instal·lació l’estació ja podia oferir 3 pistes de diferents nivells.
La temporada 75-76, que podem considerar com la de la veritable inauguració, es posaven en funcionament dos teleesquís més: el Morens II i el Barquins II. L’edifici del restaurant i oficines, amb el seu característic teulat de siluetejat piramidal, també es feia realitat.
El desembre de 1977 s’obria el teleesquí de la Xemeneia, arribant a la cota 2.600 m. a pocs metres del cim del Pic de la Dona. Era el remuntador de cota més alta de l’estació però també de gairebé tot el Pirineu.
L’any 1979 s’inaugurava el primer telecadira de l’estació i la pista del Xalet, la més llarga, amb més desnivell i a la vegada la més variada en paisatges de l’estació.
En general els anys 80 no van ser massa bons per l’estació, que va començar a patir dificultats econòmiques força severes. Però tot i així es continuava millorant a cada temporada. El desembre de 1981 s’asfaltava la carretera entre Setcases i la base del telecadira Enric Planella, una millora molt important per accedir còmodament a l’estació.
El gener de 1983 s’inaugurava el refugi Pastuira, un hostal d’alta muntanya que havia de ser el primer de 9 mòduls destinats a dotar Vallter d’una zona urbanitzada i hotelera a peu de pistes.
El maig de 1984 s’anunciava la instal·lació d’un canó de neu a la pala baixa de la pista del Xalet i just sis mesos després ja es posava en marxa un canó de baixa pressió amb dispositiu mòbil, sent Vallter la primera estació d’esquí de l’Estat espanyol en disposar d’aquesta tecnologia.
La temporada 85-86 anava cap a ser desastrosa. El 30 de gener de 1986 l’estació encara no havia pogut obrir portes ni un sol dia. Finalment, el 30 de gener, va caure una nevada impressionant que va impedir arribar a l’estació fins tres dies més tard. Es van tardar 33 hores a netejar la carretera entre Setcases i l’estació d’esquí.
En arribar el novembre de 1989, i de cara a la imminent temporada 89-90, l’estació feia una inversión de 130 milions de pessetes (actualmente serien uns 800.000 euros) en la que seria la primera xarxa de producció de neu de baixa pressió a l’Estat espanyol. S’inaugurava una nova pista: Jordi Pujol, enllestida un any abans però que havia quedat sense inaugurar per manca de neu.
El gener de 1991 s’acabaven les obres del nou edifici de serveis, situat davant la zona de debutants.
Incorporava planta baixa amb garatge per a les trepitjaneus i una planta primera amb serveis d’oficines i sala polivalent. Anys més tard s’hi aixecaria una segona planta. S’instal·lava més neu produïda, en aquest cas a la pista més comercial de Vallter, la del Clot, més coneguda com l’Estadi.
Vallter començava la temporada 1991-92 en les millors condicions possibles: pel pont de la Puríssima del desembre del 91 es posava en marxa el telecadira de 4 places Jordi Pujol, amb tota l’estació oberta, gràcies a una llevantada molt oportuna. També es posava en marxa la innivació de baixa pressió a la part baixa de la pista Barquins.
A la següent temporada es posa en marxa la cafeteria Les Marmotes, a 2.535 m., esdevenint una de les més altes de Catalunya i l’única amb vistes al mar, en concret a la badia de Roses.
Val a dir que els hiverns de 1993, 94 i 95 no van ser gaire bons a Vallter, però la situació es va resoldre amb resignació i contenint inversions i despeses.
La temporada 1995-1996 va ser espectacularment generosa amb neu, tant que fins i tot hi va haver dues allaus, una de les quals va afectar el teleesquí La Xemeneia, arrossegant dues pilones, i l’altra al refugi-hostal Pastuira, afectant de ple la teulada i dues habitacions. L’estació va tancar pistes i remuntadors l’1 de juny, tot un rècord al Pirineu.
En acabar la dècada, el desembre de 1999, s’inaugurava la innivació d’alta pressió a la pista del Xalet, un fet que va permetre garantir que més del 50% de l’estació estigués proveïda de neu produïda.
De l’any 2000 al 2005 l’estació va anar fent petites inversions en millores a la carretera, perfilats de pistes i molta promoció de l’estació amb campanyes de publicitat i difusió en mitjans. Es posava al dia el logotip de l’estació, s’instal·laven webcams, es milloraven les xarxes d’innivació i es posava al dia la web. La climatologia, en general, tenia els seus alts i baixos que condicionaven el desenvolupament normal de les temporades, però van ser anys econòmicament bons a la societat i, la clientela continuava apostant per esquiar a Vallter però amb un estancament a la baixa. La competència d’altres estacions del Pirineu feia que Vallter quedés en una posición poc atractiva.
El 24 d’abril de 2005 el fundador de l’estació, Josep Pujol Aulí, moria sobtadament a pistes.
Va ser un succés que deixava Vallter sense el seu fundador, i deixava el lideratge del centre d’esquí del tot incert. La gestió diària de l’empresa, ja en aquell moment amb moltes dificultats financeres, quedava plenament en mans de l’accionista majoritari, aleshores la constructora Serra-Camós. Amb tot, l’estació continuaria endavant segons el pla director.
El desembre del 2005 Vallter es concloïen dues inversions importants. S’inaugurava la segona planta de l’edifici de serveis i s’obria la pista Puig dels Lladres. Va ser una novetat molt important tenint present que l’estació complia el seu 30 aniversari i que feia anys que no s’obrien pistes ni remuntadors.
Un any més tard Vallter inaugurava la cinta Transportadora de Morens i s’instal·lava neu produïda al tram baix de la pista Puig dels Lladres.
Però la segona meitat de la dècada va acabar esdevenint el període més difícil per Vallter. L’estació continuava fent camí temporada rere temporada, cert, però les dificultats econòmiques impedien fer inversions importants. Les temporades2006-07 i 2007-08 van ser especialmente difícils.
L’any 2007 l’estació tornaria a tenir un lideratge. Es nomenava Enric Serra, bon coneixedor de la vall, de l’estació i de l’esquí en tots el seus àmbits, com a director de l’estació.
Però els accionistes majoritaris, la constructora Salvador Serra S.A., estaven preocupats per l’evolució econòmica i climatològica de l’estació de la Vall de Camprodon, arribant al punt en què a la temporada 2011-12 ja s’advertia del possible tancament de l’estació després de 4 temporades seguides amb resultats econòmics molt negatius.
Finalment, a finals del 2012, l’estació era rescatada de la fallida imminent per part del Govern català i passava a ser administrada i gestionada per mitjà del Grup FGC.
La temporada 2012-13, va ser definida com la pitjor en la història de Vallter dels darrers 25 anys. La crisi econòmica iniciada l’any 2008, i una climatologia especialment difícil, van deixar l’estació al límit. De no haver estat rescatada un any abans pel Govern, el seu tancament i fallida hauria estat definitiu.
La 20013-14 torna a ser una temporada vital per Vallter. Ja plenament operativa des del Grup FGC, l’estació es reinventa i tornen les inversions.
D’una banda hi ha la reubicació dels canons de la pista Xalet cap a la pista Barquins i es garanteix que la neu produïda en el 75% de les pistes.
Es converteix el Xalet en una pista específica per a la pràctica de l’esquí de muntanya, cada vegada amb més practicants, i activitats paral·leles com les raquetes de neu.
El novembre de 2013 es posa la primera webcam de TV3 a l’estació, única estació d’alpí que no en tenia, fet que li permet una major presencia als espais meteorològics o de natura de la cadena pública.
En paral·lel es rebaixen les tarifes i l’estació setcasina passa a ser una de les més econòmiques de tot el Pirineu. A la vegada es projecta com una estació ideal per a l’esquí de dia, l’anomenat “puja i baixa”.
El gener del 2016 es posa en marxa la webcam més espectacular del Pirineu. Situada a 2.535 m. és l’única de la serralada que ofereix vistes sobre el Mediterràni, en concret de la badia de Roses.
La integració al Grup FGC garanteix la consolidació i projecció de Vallter com a centre de muntanya i esquí, fins al punt que es comencen a insinuar les primeres inversions de futur, com ara una pista a resguard del vent.
La integració de Vallter com una illa dins el Parc Natural de les Capçaleres del ter i Freser passa de ser una amenaça pel seu futur a ser una oportunitat.
Altres webs d'FGC Turisme