Dilluns 5 de febrer de 2018 va nevar intensament a Vallter. L’estació de la Vall de Camprodon rebia una llevantada que hi va descarregar més d’un metre de neu, com acostuma a passar amb aquests temporals de neu que vénen carregats de la humitat del Mediterrani. L’endemà, dimarts, el problema va ser arribar a pistes.
Dimecres l’estació rebia la visita de l’helicòpter equipat amb Daisybell, que precipita artificialment les allaus de manera controlada.
Dijous l’estació encara patia la ressaca de la llevantada i s’acabaven de condicionar accessos, pistes i totes les instal·lacions. Així que no va ser fins divendres que els esquiadors van poder gaudir dels efectes pràctics de la llevantada en tota la seva esplendor: un dia de sol i cel blau, neu pols, tot obert i vent en calma. Quatre requisits que cap esquiador a consciència es deixaria perdre per res del món. I això és el que vam fer nosaltres: visitar Vallter.
La carretera per arribar a Vallter ja era per si mateixa un espectacle de neu tot just passat Setcases, amb gruixos de 70 cm de neu en forma de tall vertical a banda i banda de la carretera. El dia prometia. Pocs minuts abans de les 9 del matí tocava collar-se les botes a l’aparcament de Vallter. Ens esperava un gran dia pel davant.
Divendres Vallter ho tenia tot trepitjat i tot obert. Només el teleesquí de la Xemeneia estava tancat, i això que les pistes a banda i banda del teleesquí eren trepitjades. Aquest sector, encarat a sud, és un bon termòmetre per saber en quin estat es troba l’estació. Si és obert i està ben cobert de neu és un símptoma evident que l’es-tació es troba no al 100%, sinó al 120%. La Xemeneia ja lluïa aquest divendres com poques vegades: de blanc brillant uniforme.
Quan visito Vallter el recorregut que hi acostumo a fer sovint és el mateix. Començo pels teleesquís de debutants (Morens I i II) on hi faig un escalfament breu tot esquiant per les verdes de debutants. Així que diven- dres no va ser diferent. El cas és que mentre pujava pel teleesquí ja vaig observar que el gruix de neu havia de ser superior als 2 metres. Aixecant un dels bastons es podia tocar el cable del teleesquí.
La visita va continuar pel telecadira Jordi Pujol i els teleesquís del Bac de Barquins. Un consell per si visiteu Vallter: si voleu anar ràpids, preneu els teleesquís. Però si voleu gaudir de bones vistes, aleshores el telecadira és el vostre mitjà de transport.
Des del relaxament que dóna la cadira, i observant a banda i banda, es podia veure com els efectes visuals de la llevantada eren el d’una manta de neu de blanc immaculat que ho cobria tot. Només les traçades de les trepitjaneus a pistes, i les d’alguns esquiadors o surfs de neu fora dels traçats principals, trencaven el blanc uniforme. Un blanc “polar” que per fora de les pistes Estadi-El Clot, Jordi Pujol, Barquins i Puig dels Lladres, delatava pocs relleus i ombres, fet que evidenciava que el gruix de neu era de metre i mig o més. Esquiar per aquestes quatre pistes, i realitzar fotografies i vídeos, em va ocupar bona part del matí.Començava a ser hora de visitar la pista d’El Xalet.
La pista del xalet també lluïa un magnífic aspecte. Trepitjada íntegrament de dalt a baix però poc “transitada” pels esquiadors, la pista recuperava el seu aspecte més valuós: la bellesa del seu bosc, la presència del mític refugi del CEC, sempre sota la vigilància permanent dels cims del Gra de Fajol Gran i Petit.
I sobretot, la seva tranquil·litat, en harmonia amb el paisatge nevat de l’entorn. Si a la pista del Xalet hi afegim el marc de fons de la silueta dels dos Gra de Fajol retallats pel cel blau, era evident que divendres aquesta pista era una de les fotografies que qualsevol aficionat a l’instagram voldria capturar.
Com passa en dies així les hores van passar de pressa. A primera hora de la tarda, quan el cansament físic començava a fer acte de presència, el cel es començava a encapotar. I quan ja eren prop de les 5 de la tarda, hora de tancar pistes, el cel ja s’havia quedat ben gris. I entrava aire fred de nord. Per sort, a aquella hora, en què les muntanyes, valls i cims nevats de la capçalera del Ter recuperen la tranquil·litat, la feina ja estava feta.
Vallter divendres lluïa un blanc immaculat, i nosaltres hi vam ser presents per ser-ne testimonis gràfics. Desitjo que us agradin les imatges!
Ivan Sanz Tusell