932 041 041

ca

L'actualitat del Grup FGC 

El Blog

Mentre els esquiadors dormim

Tags: La Molina

Sortim a trepitjar amb les trepitjaneus de La Molina per conéixer millor quines són les funcions d’aquestes màquines

Tant hi fa que hagi nevat, plogut, hagi fet vent o la nit hagi estat serena. Cada matí, quan arribem a La Molina, els esquiadors ens trobarem les pistes ben “pentinades”. Unes hores abans, mentre dormíem plàcidament, els maquinistes hauran treballat tota la nit per moure, tractar, amanyagar i reparar la neu. Per saber més sobre aquesta qüestió el passat 2 de febrer vam sortir a trepitjar pistes amb en Sergi Ricard.

 

 

A partir de les 5 de la tarda, quan amb prou feina el darrer esquiador abandona les pistes, comença un torn de feina que acabarà a la una de la matinada. És el torn d’en Sergi Ricard, conductor d’una de les trepitjaneus de La Molina. Minuts abans de les 5 de la tarda ens trobem amb ell a l’edifici del telecabina, on rep unes primeres indicacions de les feines que específicament té assignades per a aquella nit. Xavier Perpinyà, del departament de producció de neu, també és un dels responsables de la coordinació dels conductors de les “retracs”.

 

 

 

Tot i que normalment en Sergi i la resta de companys fan sempre el mateix sector (en el seu cas Roc Blanc, Costa Rasa, Moixeres, Diagonal Alta, Diagonal Baixa i els Coms) pot passar que per aquell torn hi hagi algun canvi de plans o alguna especificitat a tenir present.

Un segon torn els succeirà i finalitzarà al mateix moment que comencen a posar-se en marxa els remuntadors, a les 9 del matí. Així, mentre els esquiadors encara aprofitem les hores nocturnes per sopar, anar a ballar a la discoteca de moda o per descansar, les trepitjaneus i els seus conductors treballen a contrarellotge per deixar-ho tot a punt per a un nou dia d’esquí.

 

La funció de les trepitjaneus

La feina d’en Sergi i la màquina consisteix a moure i tractar la neu produïda pels canons -o la que ha estat moguda pel vent o pel pas dels esquiadors o per una nevada recent- per tornar a anivellar-la al llarg i ample de la pista. Són molts quilòmetres de pistes amb diferent amplada -una pista pot tenir entre entre 30 i 60 metres d’ample- els que cal preparar. Una estació com La Molina té un total de 64 km de traçats, i el sector que trepitjarà aquesta nit en Sergi en deu tenir uns 8 o 9. Un cop hagi acabat de trepitjar aquests quilòmetres, en tota la seva llargada i amplada, haurà recorregut al final del torn de treball prop de 50 quilòmetres. Això sí, amb les corresponents parades per fer provisió de gasoil i les delicades maniobres de pala en diversos punts concrets.

 

 

 

La Molina estrena trepitjaneus

El primer que fem és apropar-nos al magatzem i garatge de Montana, on hi ha el taller de reparació i aparcament de les “retracs”. Allà en Sergi té adjudicada una màquina, la 88, nova d’aquest any. Es tracta d’una Pisten Bully 600 Polar, equipada amb cabrestant de 4,5 tones. Compleix amb totes les normatives mediambientals de la UE i porta incorporat el sistema d’AdBlue, per així generar baixes emissions de gasos i CO2. Tot i tenir més potència que models anteriors i consumir bas-tant menys pot arribar a un consum d’entre 18 i 40 litres de gasoil/hora.

 

Comencem a trepitjar i fresar

Ens enfilem a la Pisten Bully nova de trinca, encara amb els plàstics de precinte en el seient del copilot, on m’assec jo.“El primer que fem és engegar-la, que s’escalfi i mentrestant tornem a baixar per fer una revisió ocular de l’exterior de la màquina” m’explica. També posa en marxa un ordinador connectat amb la central i per al qual es comuniquen les possibles incidències i es consulta el comunicat de treball del dia. Igualment es comunica per ràdio amb la resta de companys de torn. En total, en aquest torn, surten a trepitjar 6 màquines.

 

 

Fetes les primeres comprovacions anem a fer provisió de combustible. Mentre baixem per la pista Olímpica, en direcció  cap al seu sector de treball, m’adverteix que “aquestes són màquines molt costoses i que cal amortitzar en un curt perío-  de de temps, sobretot si tenim present que només treballaran 5 mesos a l’any”. Cal tenir present que vida útil d’aquestes màquines és de 10.000 hores de treball, però poden començar a plantejar avaries i problemes a partir de les 6.000 hores.

Un cop emplenem el dipòsit, d’una capacitat de 300 litres, enfilem cap a la pista de Quatre Camins. Passem bona part del torn de treball arreglant, anivellant i pentinant les pistes de Moixeres, les Diagonals Alta i Baixa i Costa Rasa. Ho fem encara amb hores de claror. Acabades aquestes pistes ens dirigim cap a l’Estadi Roc Blanc, on haurem de fer servir el Cabrestant, ja de negra nit.

 

L’ús del cable i el cabrestant

El Roc Blanc és una pista de gran pendent que requereix ús de cable. Quan arribem al punt d’ancoratge -sempre situats a la part alta de la pista- li demano quins són els avantatges de treballar amb aquest sistema i senyala que el cabrestant permet “millorar la seguretat a l’hora de trepitjar i fa que el resultat en el trepitjat de pistes amb gran pendent sigui possible  i resulti millor”. I afegeix que amb el cable hi ha “més capacitat de tracció i possibilita treballar per pistes de gran pendent arrossegant neu amunt o avall, i això sense el risc del què passava abans, quan una placa o una petita allau de neu se t’emportés la màquina descontroladament pendent avall”.

 

 

Baixem de la màquina per arrossegar el cable fins a l’ancoratge i veig que hi posa un llum taronja intermitent. Preguntat per la funció d’aquest llum em comenta que “és un llum d’avís que permet avisar als altres maquinistes, o si hi hagués algun pister o alguna moto per aquí o algun esquiador de muntanya per tal que sàpiga que estem treballant amb cable, amb els perills que per a ells això comporta, i així evitin passar per aquí”.

Cal recordar que l’ús del cable ja ha provocat algun accident a practicants d’skimo que han col·lidit amb un cable de trepitjaneus. Les conseqüències han estat una tragèdia.

 

Moure tones de neu a els Coms

Són les 11 de la nit i un cop enllestit l’Estadi del Roc Blanc encara queda pendent passar pels Coms. Per a aquesta pista  en Sergi haurà de fer una feina específica, que consisteix a baixar neu de la part alta, on sobra gruix, per moure-la cap a la part baixa, on més aviat escasseja.

 

 

 

Abans de començar a moure neu fem una aturada per menjar i beure alguna cosa. Són moments de tranquil·litat que aprofitem per parlar de qüestions històriques de La Molina, de nevades, d’anècdotes, curiositats o d’alguns animals -guilles, llebres...- que s’entravessen mentre es trepitja una pista o de tantes altres qüestions del món de la neu o de la societat actual.

Aviat però ens acabem l’entrepà i comencem una operació una mica més moguda que les precedents, i que consisteix a moure molts metres cúbics de neu del costat dels paravents i arrossegar-la cap al centre pista i a la vegada cap a les parts baixes. En el cas d’aquesta pista negra, i per tant de gran pendent, també fem ús del cable. Un cop tota la neu ha estat reubicada al seu lloc amb la pala, iniciem el procés de compactació i el fresat. El resultat final serà el d’una pista perfectament planxada i texturitzada. Falten pocs minuts per a la una de la matinada i ja podem dir que “missió complerta”.

En unes poques hores més, a les 9 del matí, centenars d’esquiadors hi deixaran la seva traça al llarg de 8 hores. La neu es començarà a moure cap als laterals de la pista. A les 5 de la tarda seran molts els metres cúbics de neu que s’hauran mogut del centre pista cap als laterals. Haurà de començar un nou torn de treball per deixar-ho, de nou, tot a punt. I així fins a final de temporada, un compte enrere per deixar les pistes ben arreglades i pentinades entre les cinc de la tarda i les 9 del matí.

 

 

Autor: Ivan Sanz Tusell

Febrer 15, 2018
Altres webs del Grup FGC
Top
x
Les meves reserves
Introdueixi el número de localitzador i l'email per consultar la seva reserva i poder cancelar-la o modificar-la.